El pintor vist per diversos amics

Josep Albertí vist per Francesc de la Peña, Alfons Hereu, Josep Canadell, Maria Merce Manera, Sue Ellen Robin i el mag Xevi.

Per saber-ne més, cliqueu l'enllaç: Albertí vist pels seus amics

Crònica d'una amistat. Jaume Provensal

Fons Josep Albertí. Autor: Desconegut

Vaig conèixer Josep Albertí l'any 1939 just acabada la Guerra Civil. Un amic pintor, Josep M. Plaja Coll, va formar un grup d’artistes per reconstruir les esglésies cremades pels incendis durant la guerra. L’amic Plaja tenia el permís governamental, en exclusiva, de decorar totes les esglésies de la província de Girona.

Com artistes pintors hi havia el citat Plaja, que havia treballat d’ajudant del pintor J. M. Sert quan pintà la catedral de Vic, un deixeble seu anomenat Agramont i jo. Albertí va venir com a fuster, que era el seu ofici, i un gendre de la llibreria Pascal, anomenat Valent, com a serraller.

Jo ja coneixia Albertí de vista, sobretot perquè en certa època va tenir una xicota molt guapa. Era un noi molt atractiu, alt i amb una gran personalitat. Un actor que quan veig les seves pel·lícules a la televisió em recorda Cary Grant, sobretot la seva manera de moure’s i caminar. Ens varem fer amics i em vaig adonar que era un artista nat. Cantava amb gran facilitat amb una bella veu de baríton que recordava Marcos Redondo.

Més tard em va explicar que abans de la guerra havia estat molt malalt amb el “mal de Pot” (tuberculosi òssia). Es va salvar de miracle sobretot per les atencions de la seva abnegada mare, però va haver d’estar al llit molts mesos, enguixat de cap a peus i va patir molt.

Em deia que estant d’aquesta manera s’havia transfigurat i s’havia transformat en un ésser espiritual, poètic, ple d’idees de bondat i misticisme.

Va estar a la guerra i ho va passar molt malament en passar a França, on el van tenir presoner a les platges d’Argeles en pèssimes condicions.

Va començar a llegir poesia de Maragall, Mossèn Cinto Verdaguer, Segarra, etc. I li dolia, segons em va dir, que el seu pare, per cert molt bona persona, l’hagués portat a l’escola laica, on mai li parlaren de religió. Però ja gran, ell per la seva banda va estudiar i aprofundí en l’enigma religiós: Buda, els Vedes, Crist... En sabia molt, de tot això.

Les meves relacions amb ell no varen durar gaire. Jo havia lluitat a la guerra però no havia servit amb els Nacionals. A la primavera de l’any 1940 em van cridar a files i vaig estar tres anys a Àfrica. En tornar llicenciat vaig marxar a treballar a Barcelona. Vaig començar decorant eines en un taller de tres socis. Martín, Clavé i Picó. Es firmaven MCP.

Després vaig continuar fent portades per novel·les i còmics per a l’editorial Bruguera, durant vint-i-cinc anys. Els estius passàvem tres mesos a Sant Feliu: jo m’havia casat l’any 39 i tenia un fill, i com que treballava sempre a casa, un mes el mateix que a Barcelona el passàvem a casa dels meus pares.

Vaig seguir amb gran interès i estimació els seus inicis amb l’aquarel·la i els quadres d’oli que feia per emmarcar unes caixetes amb destí als turistes, que era un negoci amb diversos treballadors que havia muntat ell i un altre pintor de Sant Feliu anomenat Ponsjoan, un bon paisatgista.

Recordo que un cop em va sorprendre la semblança d’uns paisatges seus amb el pintor holandes Van Gogh. Jo tenia un llibre d’aquest pintor i li vaig mostrar. Es va quedar bocabadat perquè no el coneixia i hi havia unes semblances. Quan més tard vaig comprar i llegir les cartes de Van Gogh al seu germà Theo, vaig comprendre la semblança, espiritualment es compenetraven.

Després Albertí va créixer, moralment i materialment, va fer exposicions, la primera a Barcelona a la galeria Argos, on va tenir un gran èxit, sobretot de la crítica que el va enlairar pels núvols. Va continuar anualment fent exposicions en diverses sales de Barcelona i del nord d’Espanya.

Va tenir una gran amistat amb una família suïssa, que li comprava quadres, li van oferir la seva casa, ell va anar-hi diferents cops i va visitar museus, ciutats. Tinc quantitat de postals que em va enviar.

Era un cavaller, podies anar a tots els llocs amb ell, mai li vaig escoltar criticar ningú.

Passant els anys, em vaig quedar vidu, em vaig jubilar i amb la facilitat del cotxe vam anar moltes vegades a Barcelona a veure exposicions i sobretot al Liceu: l’òpera era el seu espectacle preferit. Li agradava tant el cant com la pintura. Se sabia totes les òperes de memòria, fins i tot havia estat a Alemanya amb un amic de Sant Feliu, en Granés, estudiant cant. Quant sortíem del Liceu i tornàvem a Sant Feliu, pel camí tornava a cantar-me l’òpera que havíem vist i m’assenyalava el que havia cantat malament.

Tenia una gran facilitat per la poesia. Tinc un llibre seu de poesies, escrites a mà, que és una meravella.

També amb el meu cotxe anàvem a pintar per la província de Girona: Llagostera, Tossa, Calella, Olot, etc. Un cop vam anar a la Vall d’Aran i Caldes de Boí. Pel camí quan veia un tema paràvem i es posava a pintar com un boig.

Fons Josep Albertí. Autor: Desconegut

Era un esser únic i incomparable. Un migdia me’l vaig trobar a les Rambles de Barcelona i em va dir que venia d’una classe de cant i precisament estava aprenent el paper del criat de Don Giovanni, l’òpera de Mozart. Baixet, em va començar a cantar el seu paper i insensiblement va anar alçant la veu. Jo no sabia on amagar-me, ja que la gent que passava, a dotzenes en aquelles hores, s’anava parant per escoltar Don Giovanni. De sobte es va adonar de l’espectacle que havia organitzat i va callar. Va rebre una eixordadora ovació. Jo més tard li deia que no vaig estar a l’alçada: havia d’haver passat el platet.

Un altre cop en una exposició de pintura al Palau Reial de la Diagonal sobre el migdia va començar a parlar amb una senyoreta preciosa que estava mirant els seus quadres. Va acabar venint a dinar amb nosaltres i ens ho vam passar molt bé pel seu enginy i bellesa. Es varen donar l’adreça i no sé res més.

Tornant a Sant Feliu li vaig dir: “Com t’ho fas per seduir una noia tan bonica i intel·ligent”. “Ah, no, em va dir, no té cap misteri, és que jo parlo amb la seva ànima”, i es va quedar tan tranquil.

Segurament li parlava així a la quantitat d’angleses que varen sortir amb ell en els anys daurats del turisme i que seduïa cantant al bar Canari, on a més ca vendre quantitat de quadres a moltes persones de qualitat professional: metges, arquitectes, etc., de tot Europa, on estaven repartides les seves obres.

Era molt generós amb el seu treball, li posaves una tela al davant i pintura i et regalava un quadre espontàniament. Tinc una foto d’ell dibuixant un tema a la sorra de la platja, precisament on arribaven les ones i l’anaven esborrant. Fins a les taules dels bars dibuixava.

De preferència era vegetarià, encara que menjava de tot, però jo havia anat amb ell a menjar molts cops en un restaurant vegetarià a prop dels magatzems Jorba, on hi ha avui el Corte Inglés. No fumava ni bevia alcohol, li agradava molt el suc de tomata. Si el convidaves a menjar amb bona cara i vi tampoc deia que no, però no era el seu estil.

Escrit “Crònica d’una amistat”, elaborat per Jaume Provensal per al catàleg Josep Albertí 1913-1993, editat pel Museu d’Art de Girona l’any 2001